dimecres, 26 de març de 2008

NORMALITAT

Això dels blogs no està fet per a mi.

Llegir-los, seguir a tots els blocaires a veure que hi diuen, que n'opinen d'allò o d'allò altre, si, però escriure... al principi em feia gràcia tenir-ne (sembla que no ets ningú si no en tens) i penjava alguna foto, alguna lletra de cançó, algun que altre pensament.
Volia fer el seguiment de la campanya electoral, vista per (com sortia al Un, dos, tres) els "pobres sufridores", -penso que es deien així- (en aquest cas, els dos de la foto, el meu gos i jo), però vaig pensar que més valia que no. També seguir la política del poble (però sóc companya de qui sóc, i tot es pot malinterpretar), parlar dels llibres que m'agraden, de les sèries, dels viatges que faig, però soc molt mandrosa (i quan tinc ganes, no tinc temps) així que de moment us deixo aquest petit post i ara que ja hem tornat a la normalitat, a veure si m'animo (i algú em llegeix i em deixa algun missatge, porfa, porfa... ni que sigui com anònim) i penjo més sovint alguna que altra tonteria (perquè al cap i a la fi, seria com molts dels blogs que llegeixo).
Salut!

4 comentaris:

Anònim ha dit...

See please here

tafaner ha dit...

Molt be Nuri,petons.
Salut.

Tertulià ha dit...

L'arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...

En la ciutat (algú conta)
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer.

I plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.

Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més

ENDAVANT NURIA¡¡¡

Cap d'any 2009 a Torredembarra ha dit...

Perquè no et queixis... jejeje.